Drets Humans

FESTIVAL DEL TIBET DEL 16 AL 22 DE NOVEMBRE DE 2019  – VIII CICLE DE DRETS HUMANS EN EL 25è ANIVERSARI  DE LA FUNDACIÓ DE LA CASA DEL TIBET

Els pròxims dies 16 a 22 de novembre de 2019 tindrà lloc el festival del Tibet, i el VIII Cicle de Drets Humans, el qual coincideix amb el 25 aniversari de la Fundació de la Casa del Tibet a Barcelona.

Entre les activitats que es duran a terme durant aquest nou Cicle de Drets Humans destaca la conferència del president del Parlament tibetà en l’exili, el senyor Pema Jungney, l’assistència com a invitat especial de Matthieu Ricard, qui impartirà la conferència “Altruísmo en el corazón de la felicidad”, l’estrena del documental “Dalai Lama – Scientist”, etc.

Per a millor informació s’adjunta el vincle corresponent de la Casa del Tibet a Barcelona.

Informació Cicle Drets Humans

 


PROTOCOL PER A L’ABORDATGE DE LES INFRACCIONS D’ODI I DISCRIMINACIÓ PER A LES POLICIES LOCALS DE CATALUNYA – RESOLUCIÓ DEL COMITÈ DE LES REGIONS EN MATÈRIA D’ODI I D’INCITACIÓ A L’ODI

Al DOGC núm. 7960, de 16 de setembre de 2019, ha estat publicada la Resolució  INT/2344/2019, de 5 de setembre, per la qual s’aprova i es dona publicitat al Protocol per a l’abordatge de les infraccions d’odi i discriminació per a les policies locals de Catalunya.

La Llei 16/1991, de 10 de juliol, de les policies locals, preveu també els principis d’actuació de les policies locals, entre els quals es troben els d’impedir, en l’exercici de llur actuació professional, qualsevol pràctica abusiva, arbitrària o discriminatòria que comporti violència física o moral i actuar, en el compliment de llurs funcions, sense fer cap discriminació.

Atès el fet que la societat catalana és cada cop més plural i diversa, aquesta diversitat esdevé un valor sense cap mena de dubtes, el qual cal protegir en favor de la tolerància i davant dels actes que inciten a l’odi i la discriminació. Això exigeix dur a terme actuacions públiques que contribueixin a la prevenció, la detecció i la gestió d’aquests tipus d’infraccions.

En conseqüència, el Departament d’Interior ha impulsat la creació d’un grup de treball el qual ha elaborat un Protocol per abordar les infraccions d’odi i discriminació per a les policies locals de Catalunya, proporcionant-los pautes d’actuació operatives per prevenir, detectar i gestionar  situacions relacionades amb l’odi i la discriminació, l’assistència a les víctimes, etc.

La publicació d’aquesta resolució del Departament d’Interior fa interessant recordar la Resolució del Comitè Europeu de les Regions, del seu ple de 6 i 7 de febrer de 2019, amb el títol “Combatre la incitació a l’odi i els delictes d’odi”, i publicada al DOUE C/168, de 16 de maig de 2019, en la qual s’expressa la profunda preocupació per l’augment de les conductes esmentades així com per la “degeneració del discurs polític”, i s’hi fa una detallada anàlisi per la situació creada en aquest context i per les perilloses i negatives conseqüències que en deriven. Aquesta resolució ja va ser objecte de comentari en aquesta secció, però no està de més recordar-la.

A continuació s’adjunta el vincle amb la resolució esmentada, a partir de la qual es pot accedir al protocol, el qual és un molt interessant document de 27 pàgines, que comença per unes definicions que emmarquen de manera adient la matèria, continua amb els principis bàsics d’actuació, passa als indicadors per detectar les infraccions d’odi i discriminació, continuant amb la corresponent tasca de prevenció policial i finalitzant amb uns annexos interessants sobre conductes penals i administratives. Igualment, també s’adjunta el vincle amb aquella altra resolució del Comitè Europeu de les Regions, per tal de facilitar el seu accés, no obstant haver estat ja publicitada en aquesta mateixa Secció de Drets Humans de Fòrum d’Advocacia de la Generalitat.

Resolució que aprova i publica el Protocol

Resolució del Comitè Europeu de les Regions

 


DOCUMENT SOBRE GESTACIÓ PER SUBSTITUCIÓ

L’Observatori de bioètica i dret de la Universitat de Barcelona posa a disposició del públic, en accés obert, un document d’especial importància sobre la gestació per substitució, atès el fet que som davant un posicionament clar en contra de la pràctica esmentada, defensant que aquesta no ha de ser una alternativa legal per tenir descendència pel que suposa de “mercantilització del cos humà” i per les situació de vulnerabilitat que genera.

Com bé comença dient aquest document, hi ha pocs temes en bioètica que generin tan de debat com la gestació per substitució, sobre la qual cosa ni tan sols existeix acord quant a la seva denominació. Així, tenim l’expressió més pejorativa com és “ventres de lloguer”, la més emocional, com és “maternitat subrogada”, i l’eufemística, com és “gestació per substitució” que és l’expressió que finalment s’ha imposat en l’ordenament jurídic espanyol. El cas és que, amb independència de la denominació que sigui utilitzada, es tracta d’un supòsit en el qual una dona engendra un fill per encàrrec d’una altra persona, o bé d’ unes altres persones, i després el lliura, mitjançant pagament o de manera gratuïta a aquestes altres persones (anomenades «comitents»).

El posicionament que conté el document esmentat considera que, si no obstant els arguments en contra que exposa, el poder legislatiu espanyol decideix aprovar la gestació per substitució com a mètode legal per tenir descendència, almenys tindria interès preveure tot un conjunt de garanties que l’Observatori recomana i que la llei corresponent hauria d’incloure.

En relació amb aquest tema té interès destacar com Michael Sandel, professor de filosofia dels Estats Units, també tracta àmpliament aquest tema des del punt de vista de la justícia al seu llibre “Justice”, on precisament arriba a una conclusió en contra d’aquesta pràctica, sobretot pel vincle que existeix entre la mateixa i la necessitat material de les persones que actuen com a ventres de lloguer.

S’adjunta a continuació el vincle amb el document esmentat per a la seva més fàcil consulta.

 Document sobre gestació per substitució

 


LA LLUITA CONTRA EL TRÀFIC D’ÉSSERS HUMANS EN LES RELACIONS EXTERIORS DE LA UNIÓ EUROPEA, SEGONS UNA RESOLUCIÓ DEL PARLAMENT EUROPEU

Últimament són freqüents les notícies relatives a les activitats de tràfic d’éssers humans i, més concretament, de dones, que enganyades marxen del seu país, fugint de situacions d’especial duresa, per acabar prostituïdes en mans de subjectes sense escrúpols(1).

En relació amb això, el 29 de juliol de 2019 va aparèixer una noticia sobre una sentència del Tribunal Suprem espanyol, molt interessant, en la que aquest alt organisme judicial carrega contra el delicte de tràfic que es dona en els clubs per alternar, dient al respecte que “No hace falta irse lejos para ver la esclavitud”. Al respecte, el Tribunal Suprem parla de com en aquests clubs s’obliga a dones estrangeres a prostituir-se com si fossin “seres cosificados”, en condicions, a més, on la dignitat humana està mancada de la significació més mínima en tant són explotades.

Personalment, i des que tinc ús de raó, sempre he sentit un gran fàstic pel tràfic de persones, fos quina fos la finalitat, però molt especialment quan les víctimes han estat dones (la famosa “trata de blancas”, encara que realment es tracti de dones de totes les races i ètnies), i ja no diguem quan l’objectiu és aconseguir òrgans per mercadejar amb aquests, la qual cosa és un fenomen més estès del que sembla, principalment a costa de persones que fugen de països amb grans problemes per poder portar una vida amb un mínim de dignitat.

De la “trata de blanques” vaig tenir notícia quan sent un nen, amb uns 10 o 11 anys, vaig llegir un llibre que corria per casa, vell i rovellat, que es titulava “Historia de la esclavitud”, on podia entendre, sobretot per les pel·lícules, tot el relatiu a l’esclavatge a l’antiguitat, o dels negres africans cap a Amèrica, però on em va sorprendre conèixer el cas dels eunucs que fins i tot van arribar a tenir papers determinants, com va ser el cas del general bizantí Narsés, i més encara el fenomen del tràfic de blanques que apareixia en el llibre com quelcom que encara en aquell moment, en ple segle XX, continuava existint, sobretot en relació amb els països de l’Orient. Des de llavors, vaig pensar que estava davant quelcom abocat a desaparèixer aviat, perquè la seva vigència no es podia compadir amb l’evolució de la societat, que per a la meva mentalitat d’aquella la meva primera època, anava cap amunt, en un camí de progrés imparable. Poc em podia imaginar que la realitat seria tan diferent i, certament, tan horrorosa.

Tinc la percepció, potser errònia, i potser també estimulada pels missatges de tipus populista que ens envolten, de que no lluitem contra la xacra esmentada amb tota la força que podríem aplicar. No vull caure en aquella idea de què “aquest és una paradís per als delinqüents”, però sí que crec que com a comunitat tolerem, massa, uns comportaments que com a col.lectivitat no hauríem d’admetre de cap manera, i respecte dels quals els fautors haurien de tenir molt clar allò de que qui la fa la paga.

Si no adoptem una actitud decidida al respecte hi ha el perill de què la ciutadania, cada cop més, s’ho vagi muntant per “defensar-se”, seguint el model d’una societat paral.lel.la, potser cada cop més estesa, i sobre la qual cosa hi ha cada cop més missatges que potser no s’estan atenent com cal per les autoritats, les quals qüestionen habitualment la ciutadania en la seva pretesa col·laboració per lluitar contra la criminalitat en les modalitats de vigilància de veïns i similars, amb l’argument, massa grapejat, de què la seguretat ciutadana és solament competència d’uns cossos policials determinats etc., però, què passa quan aquests no hi són o bé no atenen com cal, la qual cosa no vol dir que tal cosa sigui culpa dels seus membres, ni molt menys?

¿Que potser no estem caient en una “banalització del mal” (seguint l’Hanna Arendt) i en una vulgarització (i una normalització) de la violència, amb el suport del cinema, els videojocs, etc.? En aquest sentit, els productors, els guionistes etc., també potser haurien de valorar també una mica més la incidència de la seva obra sobre la col·lectivitat.

Com a prova del que he exposat fins aquest moment, bastant suaument, crec, té interès destacar i comentar una resolució del Parlament Europeu que va ser dictada al DOUE núm. C101, de 16 de març de 2018, fa més d’un any, però que manté plenament la seva actualitat, i sobre la que no recordo que se’n fes ressò la premsa habitual, la qual cosa ja és típica, perquè la premsa diària, en bona mesura, sembla haver abandonat la seva vessant educativa, llevat d’excepcions honroses, per treure tot el profit possible de la més que abundant porqueria humana. No cauré en allò, en el que encara insisteixen diversos pensadors, sobre la superioritat humana etc., que crec que està més que qüestionada pel que fa al planeta. Jo, personalment, no me la crec en absolut, si bé sí que crec, explicat en termes molt simples, que l’humà pot optar, pel seu potencial, per anar cap amunt o cap avall, és a dir – simbòlicament parlant -, per anar cap al cel o cap a l’infern (o bé quedar-se al mig i passar per la vida com un tros de carn amb ulls), però que de moment (un moment que dura ja molts segles i que s’ha aguditzat en el segle XX i en el XXI) va directament, a tota velocitat, cap avall.

Tornant a la resolució esmentada del Parlament Europeu, aquesta porta per títol: “La lucha contra la trata de seres humanos en las relaciones exteriores de la Unión”, i és exactament del 5 de juliol del 2016.

Com es diu en aquesta resolució al començament, el tràfic d’éssers humans, que s’inscriu en la delinqüència organitzada, constitueix una de les pitjors formes d’abús dels drets humans, ja què redueix les persones a meres mercaderies, viola de manera profunda i duradora la dignitat, la integritat i els drets de la víctima, i afecta a famílies i a comunitats senceres, aprofitant-se de manera deliberada de situacions de vulnerabilitat, com són la pobresa o l’aïllament.

Segons l’Informe Mundial sobre el Tràfic de Persones (2014) de l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC), el 70% del número total de víctimes detectades són dones i nenes; el 79% de les víctimes detectades d’explotació sexual, que representa el 53% de les formes d’explotació detectades a escala mundial, són dones, i el 83% de les víctimes detectades de treball forçós, que representa el 40% de les formes d’explotació detectades a escala mundial, són homes.

En la resolució parlamentària es tracta a bastament la dimensió econòmica del tràfic d’ésser humans, la qual es considera una activitat de baix risc i d’alta productivitat, la qual cosa fa fàcil entendre la seva extensió en mans de gent sense escrúpols. A continuació, la resolució s’ocupa de les diferents formes d’explotació, fent referència a les finalitats sexuals vinculades a la prostitució i els matrimonis forçats; a la maternitat subrogada forçosa, la qual també és objecte de tràfic, i que constitueix una violació dels drets de la dona i dels menors, en un context de demanda que es veu impulsada pels països desenvolupats a expenses de persones pobres i vulnerables procedents majorment de països en desenvolupament.

Pel que fa als menors, s’insisteix en com l’activitat del tràfic en relació amb els mateixos es tradueix amb freqüència en supòsits d’abusos sexuals, prostitució, treballs forçats o extracció i tràfic d’òrgans, la qual cosa em sembla el pitjor dels tractes contra la dignitat i la integritat d’una persona aprofitant, a sobre, que sigui una persona menor. La mendicitat forçada és considerada com una forma més de tràfic d’éssers humans, amb la qual cosa estic plenament d’acord.

També s’hi assenyala una nova forma de tràfic d’éssers humans, en la que es trafica amb les víctimes a canvi d’un rescat, aplicant-les mètodes de tortura cruels, la qual cosa es presenta com una forma de mercantilització que es caracteritza per l’extorsió, la violència física i la violació sexual, com a mitjans per forçar el pagament de deutes per familiars que viuen dins i fora de la Unió.

Es condemna el tràfic il·lícit de cèl·lules, teixits i òrgans humans, inclòs el tràfic il·lícit de cèl·lules reproductores, teixits, cèl·lules fetals, etc.

El relatiu a l’esmentat tràfic d’òrgans és objecte d’una extensa consideració, la qual cosa demostra la seva importància i extensió actual. Al respecte, es considera que diferents factors, els quals són citats al text de la resolució, conformen un escenari perfecte per a les activitats delictives corresponents, i es reclama la imposició de penes severes a qualsevol forma de participació en aquest tràfic il·lícit, amb el qual també es relaciona el que s’anomena “turisme de transplantaments”.

La resolució continua amb el tractament del relatiu als drets de les víctimes, inclòs el dret a recurs; la cooperació contra el tràfic d’éssers humans a nivell regional i internacional; i la política de la Unió Europea sobre aquesta problemàtica en la seva acció exterior.

Es tracta, en definitiva, d’un document amb un gran interès, que ens confronta amb una realitat que està molt més a prop del que ens sembla, i que no solament constitueix una amenaça per a persones d’altres països que ens poden semblar que queden molt lluny de nosaltres, sinó que es tracta d’una amenaça també per als nostres éssers estimats i per a nosaltres mateixos.

S’ajunta el vincle per poder accedir a la resolució del Parlament Europeu que ha estat comentada.

Carles Serrano Núñez

President de Fòrum d’Advocacia de la Generalitat

 

(1) Per posar algun exemple:

El 28 de maig de 2015 va ser publicada la noticia sobre “Realizan registros en Andalucía, Badajoz y Albacete en una operación contra la trata de seres humanos

(https://www.publico.es/sociedad/realizan-registros-andalucia-badajoz-albacete-operacion-trata-seres-humanos.html)

Després d’altres noticies del mateix signe, el 30 de juliol de 2019, va ser publicada la noticia sobre “Así funciona la trata de personas, la esclavitud del siglo XXI”.

https://www.lavanguardia.com/vida/20190730/463762581928/trata-personas-esclavitud-siglo-xxi-dia-mundial.html

Resolució del Parlament de la Unió Europea

 


QÜESTIONS RELACIONADES AMB LA IGUALTAT DE GÈNERE, SEGONS UN NOU DICTAMEN DEL COMITÈ ECONÒMIC I SOCIAL EUROPEU

Al DOUE núm. C 240, de 16 de juliol del 2019, ha estat publicat un dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE), sobre “Qüestions relacionades amb la igualtat de gènere”.

En aquest dictamen es fa un examen detallat de la situació del fenòmen relatiu a la igualtat esmentada, i dels seus riscos i perills, en l’àmbit de l’Economia, l’educació i la formació, la relació de la condició de ser dona amb la pobresa, la seva consideració des del punt de vista dels drets humans, la posició de la dona en l’exercici del poder i en la presa de decisions, i el paper dels mitjans de comunicació.

L’exposat porta a una sèrie de conclusions i recomanacions així com a unes consideracions generals de gran interès, sobretot en ser-ne conscient dels perills de regressió que actualment amenacen els progressos en la situació de igualtat corresponent.

El contingut d’aquest document és especialment recomanable, atès que apunta a una qüestió clau i revolucionària per al segle XXI. Efectivament, encara que pesi a alguns, el moment que viu la humanitat és un moment “eix”, que reclama un canvi de paradigma econòmic, polític i social, vinculat a la consideració en el primer pla, i amb una importància fonamental, de la Naturalesa i de la resta dels habitants del planeta. Al respecte, som davant la intersecció del camí en la que hem de prendre una decisió: o bé escollim el camí fàcil, que ens precipita directament a l’abisme; o bé escollim el camí difícil, el qual és l’únic que ens dona una veritable oportunitat per a tots. La temptació de seguir el camí fàcil, en creure alguns que això els beneficiarà, constitueix un error fatal. La interdependència i l’ecodependència que ens caracteritza, tot seguint Jorge Riechman, comporta que o ens salvem comunitàriament, o aquí no se’n salva ningú.

En aquest context és vital l’alliberament de la dona, aquí i a tot el planeta, desprès d’haver estat menystinguda i menyspreada solament per tenir la condició que constitueix l’origen de tot humà. Qualsevol home neix d’una dona, i solament per això la seva vida, la de l’home, s’hauria de caracteritzar pel més estricte respecte del col·lectiu de gènere al qual la mare pertany.

L’alliberament de la dona, la protecció de la Naturalesa i l’alliberament dels animals, són claus per a la supervivència al segle que ara visquem. De fet, simbòlicament, el canvi climàtic és la resposta pel maltractament de la mare suprema, la Terra. Ja veurem si arribarem al segle següent. Si no és així, és perquè no ens ho mereixem.

Atès el seu interès, s’adjunta a continuació el vincle per accedir al dictamen esmentat.

Carles Serrano Núñez

President de Fòrum d’Advocacia de la Generalitat

 Dictamen CESE sobre igualtat de gènere

 


PACTE NACIONAL PELS DRETS DE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT

Al DOGC núm. 7915, d’11 de juliol de 2019, ha estat publicar l’ACORD GOV/102/2019, de 9 de juliol, pel qual s’impulsa l’elaboració del Pacte nacional pels drets de les persones amb discapacitat i es crea la Taula del pacte nacional pels drets de les persones amb discapacitat.

Segons diu el preàmbul de l’acord indicat, en el marc de les reunions del Consell de la Discapacitat de Catalunya (CODISCAT), que agrupa les entitats representatives de l’àmbit de les persones amb discapacitat, el president de la Generalitat i el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies van adquirir el compromís d’impulsar un Pacte nacional pels drets de les persones amb discapacitat com a eina que abordi, des del punt de vista legislatiu, pressupostari i de polítiques públiques, tots els reptes que tenen els ciutadans amb discapacitat, d’acord amb els principis de la Convenció de l’ONU sobre els drets de les persones amb discapacitat.

El preàmbul de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de l’any 2006 estableix la discapacitat com un concepte “que evoluciona i que resulta de la interacció entre les persones amb deficiències i les barreres degudes a l’actitud i a l’entorn que eviten la seva participació plena i efectiva en la societat, en igualtat de condicions amb les altres”. Aquesta Convenció constitueix un marc de referència des d’una perspectiva de drets per a totes les polítiques que es dirigeixen a la plena inclusió de les persones amb discapacitat, atès que defineix les obligacions dels poders públics per garantir l’exercici dels drets humans per part de les persones amb discapacitat.

L’exposat ha comportat endegar una sèrie d’actuacions que han de permetre una diagnosi de la situació a Catalunya, la qual ha de servir per establir les bases per elaborar el Pacte nacional per a les persones amb discapacitat. Amb aquest Pacte s’hauran d’establir les línies estratègiques d’actuació per als pròxims anys, línies estratègiques que permetin l’actuació transversal i integral de les persones amb discapacitat.

Aquest pacte requereix d’un lideratge i impuls polític adient, per la qual cosa es proposa la creació d’una Taula del pacte nacional pels drets de les persones amb discapacitat.

L’interès de l’exposat justifica a bastament adjuntar el vincle necessari per accedir a aquest acord de Govern.

Acord GOV/102/2019

 


PLA ESTRATÈGIC DE POLÍTIQUES D’IGUALTAT DE GÈNERE DEL GOVERN DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA 2019-2022

Al DOGC núm. 7915, d’11 de juliol de 2019, es va publicar l’ACORD GOV/96/2019, de 9 de juliol, pel qual s’aprova el Pla estratègic de polítiques d’igualtat de gènere del Govern de la Generalitat de Catalunya 2019-2022.

En relació amb això, i com bé diu el preàmbul de l’acord indicat, cal recordar que el Pla de Govern per a la XII legislatura, aprovat per Acord del Govern de 25 de setembre de 2018, inclou la igualtat de dones i homes com un dels objectius i línies d’actuació més destacats basant-se en la voluntat d’aconseguir una societat enfortida democràticament, lliure i justa, per a una governança compartida. En aquest sentit, l’esmentat Pla preveu l’aprovació d’un pla estratègic de polítiques d’igualtat de gènere amb l’objectiu de fer efectiva la igualtat entre dones i homes en tots els àmbits, les etapes i les circumstàncies de la vida, per tal de garantir una societat igualitària en la qual es deixi enrere el model patriarcal androcèntric i sexista que hi ha hagut fins ara, tot complint la Llei 17/2015, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes.

Una altra prioritat del Govern és l’erradicació de les diferents formes de violència masclista, amb lafinalitat de fer efectius els drets humans de les dones i avançar en les garanties respecte al dret bàsic de les dones a viure sense cap manifestació d’aquesta violència, també en compliment de la Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista.

Atès l’interès de l’acord esmentat, s’adjunta el vincle corresponent per al seu accés.

Acord GOV/96/2019

 


UNA DEMOCRÀCIA SÒLIDA A TRAVÉS D’UNA SOCIETAT CIVIL FORTA I DIVERSA (Dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu)

Al DOUE C 228, de 5 de juliol de 2019, ha estat publicat un dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE), molt interessant, que porta per títol “Una democràcia sòlida a través d’una societat civil forta i diversa”.

Aquest document presenta un interès especial en fer-se ressò dels perills que actualment hi ha a Europa, principalment a partir de moviments i partits populistes d’extrema dreta que qüestionen la democràcia lliberal i que volen destruir la Unió Europea.

La democràcia lliberal, als efectes del document esmentat, s’entén com un sistema de govern que combina la democràcia amb el liberalisme constitucional, i en el que el poder de la majoria governant es limita garantint les llibertats polítiques individuals. Es tracta d’una democràcia representativa amb un sistema multipartidista i una societat civil plural, en el si de la qual sistemes de contrapoders institucionals diversos (inclòs un poder judicial independent) exerceixen la supervisió dels òrgans de govern i garanteixen la llibertat dels mitjans de comunicació. A partir d’això, s’entén que totes les persones, tant físiques com jurídiques són subjectes igualment a l’Estat de Dret.

Quelcom que caracteritza les democràcies lliberals és el respecte i la protecció de les minories, la garantia dels drets cívics, les llibertats civils (com és el cas de la llibertat d’associació), els drets humans i les llibertats fonamentals.

D’acord amb l’exposat, una democràcia lliberal que funciona d’una manera correcta és un sistema polític que permet que els poders públics retin comptes de manera permanent; és un sistema que afavoreix l’expressió i la participació dels ciutadans i dels organismes intermediaris amb els que aquests es relacionen en tots els espais cívics.

La democràcia participativa complementa la democràcia representativa, i aquella precisa de cossos intermediaris, com és el cas dels sindicats, les ONG, les xarxes professionals, les associacions temàtiques, etc., per tal d’impulsar la participació dels ciutadans i fomentar una apropiació popular i cívica de les qüestions europees i la construcció d’una Europa més justa, solidària i integradora.

El document indicat exposa a bastament, sense entrar en exemples concrets de la realitat actual, quins són els perills que amenacen el sistema democràtic que desprès de segles de lluites s’ha aconseguit a Europa, i com aquests perills estan aprofitant el moment conjuntural actual en el que està emergint una “democràcia no llibera”l, i el que es diu una “societat no civil”.

La democràcia no lliberal és un sistema polític en el que es celebren eleccions però que no apliquen el liberalisme constitucional. On els líders, escollits democràticament, restringeixen drets cívics, llibertats civils i la protecció de les minories. Es tracta d’un sistema on els contrapoders institucionals i un poder judicial i uns mitjans de comunicació independent es veuen soscavats amb l’objectiu d’alliberar la majoria governant de les limitacions i els controls constitucionals.

L’aparició d’una societat no civil seria el resultat de la polarització volguda pel populisme, que és una ideologia tènue segons la qual hi ha un poble homogeni amb una voluntat coherent. El populisme, especialment el d’extrema dreta, amenaça actualment la democràcia lliberal, l’Estat de Dret i els drets fonamentals. Una amenaça concreta que el dictamen comentat destaca especialment, és el fet que els populistes de dretes posen en tela de judici els avenços en matèria d’emancipació de la dona.

El document es fa ressò de les causes de la desafecció per part de la població de la UE envers la democràcia lliberal, i també fa propostes que caldria implementar en defensa d’aquella, de la societat civil, i dels drets i les llibertats fonamentals.

Atès l’interès d’aquest document, s’adjunta l’enllaç corresponent per poder accedir-ne.

Dictamen del CESE

 

 


COMBATRE LA INCITACIÓ A L’ODI I ELS DELICTES D’ODI

Al DOUE núm. C168, de 16 de maig de 2019, ha estat publicada una interessat Resolució del Comitè Europeu de les Regions.

En aquest document, l’organisme indicat expressa la seva preocupació per l’augment de la incitació a l’odi i dels delictes d’odi, així com per la “degeneració” del discurs públic, tot el qual genera tot tipus de violència, extremisme, propaganda i intolerància en la UE, i qüestiona el fonament mateix del projecte europeu.

En aquesta resolució, desprès de fer referència descriptiva a la situació, es proposa o es demana una sèrie d’actuacions per revertir la mateixa. Al respecte, destaca especialment el que afecta l’ús que se’n fa d’internet, i es preconitza el seu ús responsable i “l’alfabetització mediàtica“, amb la finalitat de dotar la ciutadania, i molt particularment els joves, dels coneixements i de les capacitats necessàries per identificar la incitació a l’odi i els delictes d’odi i per contrarrestar-los, tant en l’espai virtual com en el món real.

En relació amb la problemàtica apuntada, la resolució també mostra preocupació pel fet que els intruments existents no han permés de garantir una protecció plena dels drets humans i de la dignitat humana.

A continuació s’adjunta el link necessari per accedir a aquesta resolució, atès el seu interès evident en relació amb la situació dels drets humans a la UE, i com aquests han de fer front al perill que per a la seva garantia adient suposa aquesta seriosa problemàtica de la incitació a l’odi i del delicte d’odi.

Resolució del Comitè de les Regions

 


IGUALTAT DE GÈNERE EN ELS ACORDS COMERCIALS DE LA UNIÓ EUROPEA

Al DOUE núm. C 162 de 10 de maig de 2019, ha estat publicada una Resolució del Parlament Europeu, de 13 de març de 2018, sobre la igualtat de gènere en els acords comercials de la UE, atès que es considera que la polìtica comercial pot servir d’instrument per promoure els valors mundials i europeus, inclosa la igualtat de gènere, i que els acords i les polítiques de la UE en matèria de comerç i inversió no són neutrals des del punt de vista del gènere, la qual cosa significa que tenen un impacte en les dones diferent al que té lloc sobre els homes degut a desigualtats estructurals. Per altra part, es prén consciència de què les dones s’enfronten a limitacions específiques pel fet de ser dones, com és l’accés limitat als recursos i un control limitat sobre aquests, així com la discriminació jurídica i la càrrega d’haver de fer tasques assistencials les quals no són remunerades atesos els rols de gènere tradicionals.

L’exposat constitueix el contingut del segon considerant de la resolució esmentada, que assenyala els eixos principals d’una problemàtica sobre la qual una conducta comercial ètica, fonamentada en el respecte de la igualtat de gènere, pot tenir una incidència reparadora i constructiva evident.

El text de la resolució és extens i amb molt d’interès, tractant, a partir del gran nombre de considerants, els punts següents:

I. La consolidació de la igualtat de gènere en el comerç: consideracions i objectius generals.

II. La consolidació de la igualtat de gènere en el comerç: consideracions i objectius sectorials.

III. La consolidació de la igualtat de gènere en el comerç: mesures necessàries a escala de la UE.

Els punts esmentats permeten estructurar 47 pronunciaments del Parlament Europeu sobre l’assumpte objecte de tractament. Al respecte, des de Fòrum d’Advocacia de la Generalitat recomanem especialment la lectura de documents del tipus comentat, perquè proporcionen la component ètica i filosòfica de fons a atendre a Europa en matèria administrativa, social, econòmica i política, constituint, en aquest sentit, una guia d’interpretació a tenir en compte en tot moment pels servidors públics en la prestació del seu servei en benefici de l’interès general. Així, pel que fa al tema objecte de comentari, la igualtat de gènere forma part de l’interès general esmentat, i ha de ser un objectiu a atendre en tot moment, per contribuir el màxim possible a la seva implementació efectiva, superant comportaments, actituds i tendències que en són clarament contràries i que no poden ser consentides de cap manera.

Atesa la importància del text, a continuació s’adjunta el link per a la seva consulta.

Res. Igualtat de gènere i política comercial

 

LLEI SOBRE L’ACCÉS DE LES PERSONES USUÀRIES DE GOSSOS D’ASSISTÈNCIA EN LA COMUNITAT DE CASTELLÀ I LLEÓ

Al Butlletí Oficial de Castella i Lleó, núm. 68, de 8 d’abril de 2019, ha estat publicada la Llei 11/2019, de 3 d’abril, d’accés a l’entorn de les persones usuàries de gossos d’assistència en la Comunitat de Castella i Lleó.

L’objecte d’aquesta llei és reconèixer i garantir, en l’àmbit autonòmic esmentat, el dret d’accés a l’entorn a les persones amb discapacitat o d’altres persones que precisin de la utilització d’un gos d’assistència per promoure la seva autonomia personal, així com la regulació de les unitats de vinculació i de les condicions que han de reunir els gossos d’assistència que en formin part.

Aquesta és una norma que es presenta principalment com relativa als drets de les persones. En aquest sentit, la seva exposició de motius s’estén bastant al respecte, fent referència a la regulació internacional, estatal i autonòmica sobre els drets de les persones i, més concretament, sobre els drets humans i les llibertats fonamentals per a totes les persones amb discapacitat, amb la mirada posada en promoure el respecte de la seva dignitat. En aquest sentit, es destaca les previsions corresponents a atendre de la Convenció Internacional de les Nacions Unides, de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, de la Constitució de 1978, del Text refós de la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seva inclusió social, de l’Estatut d’Autonomia de Castella i Lleó, de la Llei 16/2010, de 20 de desembre, de serveis socials de Castella i Lleó, de la normativa sobre accessibilitat i supressió de barreres, etc.

A partir d’això, la norma regula el dret d’accés de les persones afectades, perquè aquestes no hagin de separar-se dels seus gossos d’assistència, la qual cosa es tradueix en el dret d’accés als transports públics i privats, a l’àmbit laboral, a llocs i espais privats d’ús col·lectiu, etc., en els termes que la lleis esmentada concreta.

No obstant això, també es tracta d’una norma de Dret Animal, encara que aquest no sigui el seu objectiu principal, ja què atès que el gos, més concretament el gos d’assistència, esdevé en aquesta norma un protagonista principal, el mateix s’ha de contemplar en la mesura que es tracta d’un animal que ja no és cosa, per efecte directe de la normativa europea i de la catalana.

Quant al que afecta a aquest caràcter de norma de Dret Animal, s’adjunta un link amb la informació corresponent més detallada a la Secció de Dret Animal de Fòrum d’Advocacia de la Generalitat.

Igualment s’adjunta el link de la norma referida.

Llei 11/2019, d’accés a l’entorn (Castella i Lleó)

Llei 11/2019, a la Secció de Dret Animal

 


DECISIÓ DE LA COMISSIÓ SOBRE TREBALLADORS UBERITZATS

Al DOUE L 93/16, de 2 d’abril de 2019, s’ha publicat una Decisió (UE) 2019/540 de la Comissió, de 26 de març de 2019, relativa a la proposta d’iniciativa ciutadana titulada “NewRightsNow – Reforçar els drets dels treballadors “uberitzats”.

La uberització de l’ocupació és un fenomen la denominació del qual deriva de l’empresa americana Uber. Es tracta d’un supòsit que s’escapa de la regulació de caire més estricta laboral i del mercat, en el qual el treballador no es troba inserit a una organització i en el que la seva tasca no està sotmesa a les instruccions o la direcció i l’organització d’un superior, com és el cas del cap d’un treballador qualsevol.

Un àmbit en el que es planteja una problemàtica important en relació amb els treballadors uberitzats és el que afecta als seus drets i així, per tant, el referent a assegurar-los uns ingressos mínims.

L’objectiu de la iniciativa ciutadana esmentada és precisament que les plataformes digitals tinguin l’obligació d’abonar uns ingressos mínims garantits als treballadors “per compte propi” que treballen habitualment per a elles. Es considera això com una mesura de justícia social que garantiria i estabilitzaria llurs ingressos i, en concret, frenaria la inseguretat laboral, al mateix temps que es vol reforçar els drets socials d’aquests treballadors.

Al respecte, la Comissió entén que aquesta proposta d’iniciativa ciutadana no resta de manera manifesta fora del marc de les competències de la Comissió per presentar una proposta relativa a un acte jurídic de la Unió per a les finalitats de l’aplicació dels tractats.

El caràcter recent i novedós d’aquest tema i la seva relació amb els drets de les persones, justifiquen l’interès de posar a disposició del públic el text de la decisió esmentada, la qual s’adjunta a continuació.

Decisió de la Comissió treballadors uberitzats

 


EL COST DE LA NO IMMIGRACIÓ I LA NO INTEGRACIÓ

Al DOUE núm. C 110/20, de 22 de març de 2019, ha estat publicat un dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE) sobre el cost de la no immigració i la no integració, el qual és un dictamen dels que es diu “d’iniciativa”.

En la síntesi de les conclusions i les recomanacions que s’hi efectua, el CESE considera que la immigració té una influència positiva en el creixement de la població i la població activa. La immigració així, pot ajudar a mantenir constant la població total i la població activa, si el creixement demogràfic natural es torna negatiu. Es reconeix, no obstant, que la immigració no és la solució definitiva per atacar les conseqüències de l’envelliment demogràfic a Europa, però sí que podria ser un remei per a la manca de ma d’obra i de capacitats que no està relacionada amb processos demogràfics.

La no immigració afectaria negativament l’economia i el mercat de treball, agreujaria els reptes demogràfics, així en relació amb el manteniment de les pensions, el sector de la salut i dde la cura de les persones, reforçaria la immigració irregular, i prosperarien el racisme i la xenofòbia.

El dictamen, a part de les seves conclusions i recomanacions i les observacions generals que en fa, conté un examen detallat de les conseqüències negatives apuntades, d’una manera extensa, així com del cost de la no integració i de com evitar tal cosa, destacant especialment com a riscos principals els relatius als de caràcter econòmic, els socioculturals i el referent a la seguretat.

En definitiva, és aquest un document molt interessant sobre la matèria de la qual s’ocupa, que és de la màxima actualitat, i que ens afecta en una gran mesura, al mateix temps que es planteja com un dels més grans reptes de l’Europa del segle XXI en el que afecta a la implementació efectiva dels drets humans en l’espai unificat europeu, en el que tal cosa experimenta avui dia una de les crisis més serioses des de la finalització de la segona guerra mundial.

Se adjunta el document per a la seva més fàcil consulta.

Dictamen sobre el cost de la no immigració

 


LA SITUACIÓ DE LES DONES GITANES

Al DOUE núm. C 110/20, de 22 de març de 2019, ha estat publicat un dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE) sobre “La situació de les dones gitanes“. Es tracta del que es coneix com a dictamen exploratori, que ha estat demanat pel Parlament Europeu.

És aquest un document molt interessant, referit al tema indicat, destacant al respecte en les seves conclusions i recomanacions, com una gran proporció de dones i nenes gitanes estan exposades a una discriminació múltiple en tots els sectors, la qual cosa les manté en una situació que limita l’exercici dels seus drets. Es considera, en aquest sentit, que el col·lectiu de dones gitanes constitueix el grup minoritari més vulnerable de la UE. En consequència, posar fi a la situació indicada és un deure i una obligació que té molta importància per a les democràcies europees.

En el dictamen destaca, a més de les conclusions i les recomanacions corresponents, també les observacions generals i, molt especialment, els àmbits específics de les polítiques públiques, tot pensant en l’adopció de les mesures adients per acabar amb la negativa situació exposada.

Aquests àmbits específics en els quals implementar les polítiques públiques que siguin necessàries són el de l’educació, la salut, l’esterilització forçada, l’ocupació, l’habitatge i els serveis públics, i la investigació i la participació.

En definitiva, aquest dictamen del CESE és un document molt interessant pel seu valor sociològic i antropològic, amb una incidència directa sobre el que afecta el reconeixement i la implementació efectiva dels drets humans i del seu exercici en relació amb el col·lectiu de les dones gitanes, el qual constitueix un grup minoritari europeu sense cap mena de dubtes, molt desprotegit i mereixedor de ser l’objecte de les polítiques públiques necessàries per corregir la negativa situació en la qual es troba.

S’adjunta el document esmentat per a la seva consulta.

Dictamen situació dones gitanes a la UE

 


NOMENAMENT DEL REPRESENTANT ESPECIAL DE LA UE PER ALS DRETS HUMANS

En el DOUE núm. L. 62/12, del divendres 1 de març de 2019, ha estat publicada la Decisió (PESC) 2019/346 del Consell, de 28 de febrer de 2019, per la qual es nomena el representant especial de la UE per als drets humans.

En relació amb això, la persona nomenada (article 1) ha estat el senyor D. Eamon Gilmore, fins el 28 de febrer de 2021, si bé el Consell pot decidir que el manament que lib pertoca finalitzi abans, sota la base d’una avaluació del Comitè Polític i de Seguretat (CPS) i a proposta de l’Alta Representant de la Unió per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat.

El text citat conté una sèrie d’objectius estratègics (article 2), de conformitat amb el que estableix el Tractat de la UE, la Carta dels Drets Fonamentals de la UE, i el Marc Estratègic de la UE sobre Drets Humans i Democràcia,  i el Pla d’Acció de la UE per als Drets Humans i la Democràcia.  En aquesta línia, es vol:

  • Fomentar l’eficàcia, la presència i la visibilitat de la UE en la defensa i la promoció dels drets humans i presentar un relat positiu sobre aquests.
  • Potenciar la contribució de la UE a l’enfortiment de la democràcia i la consolidació institucional, l’Estat de Dret, el bon govern i el respecte dels drets humans i de les llibertats fonamentals en tot el món.
  • Donar una més gran coherència a l’acció de la UE en el camp dels drets humans i a la integració dels drets humans en tots els àmbits de l’acció exterior de la UE.

Es detalla a continuació (articles 3 i següents) en què consisteix el manament del representant designat, l’execució d’aquest, el finançament adient, la constitució i la composició del seu equip, i d’altres aspectes d’interès.

A continuació s’adjunta el link de la decisió de nomenament de la UE que ha estat comentada.

Nomenament de representant UE de Drets Humans

 

LLEI DE MEMÒRIA HISTÒRICA I DEMOCRÀTICA D’EXTREMADURA

En el BOE núm. 38, de 13 de febrer de 2019, ha estat publicada la llei 1/2019, de 21 de gener, de memòria històrica i democràtica d’Extremadura.

La regulació d’aquesta llei presenta un interès especial, des del punt de vista de la consideració dels drets humans, ateses les característiques de la repressió del bàndol nacional al territori d’Extremadura, immediatament desprès del cop d’Estat del 18 de juliol de 1936, que es va transformar en l’autoanomenat “Alzamiento Nacional”.

La història d’aquesta repressió a Extremadura és una gran desconeguda per a les generacions actuals, tant de la mateixa regió afectada com en general a Espanya.

En el cas d’Extremadura, la repressió inicial, poc desprès de l’alçament, va ser extremadament cruel i esgarrifosa, en mans no solament de gent del mateix poble, sinó molt especialment a partir de l’actuació de conquesta i sotmetiment de la columna Castejón i la tasca repressiva encomanada i duta a terme amb un zel extraordinari pel capità Navarrete. La columna Castejón es deia així perquè era dirigida pel comandant de la Legió Antonio Castejón Espinosa, qui va dirigir un de les columnes que varen dur a terme un ràpid avenç per Andalusia i Extremadura.

Aquesta repressió indiscriminada, duta a terme per les forces nacionals i pels seus partidaris, va ser acompanyada de matances terribles, com va ser el cas de Badajoz, Zafra, Mèrida i Almendralejo, en un grau de brutalitat i amb milers de morts, que no es corresponia en absolut, per la seva diferència abismal, amb la tant comparativament menor, no per això menys criticable, que van dur a terme prèviament majoritàriament elements descontrolats del bàndol republicà, però no així les autoritats republicanes.

En relació amb l’exposat, hi ha una interessant bibliografia recent – perquè en això també s’ha trigat molt en aixecar el cap i començar a parlar d’algunes de les coses que varen passar – en la qual es pot destacar “La otra mitad de la historia que nos contaron: Fuente de Cantos, República y Guerra, 1931-1939”, de Cayetano Ibarra Barroso, que es centra en l’exemple emblemàtic de Fuente de Cantos, una població, en la que segons les dades molt documentades que proporciona l’autor, es posa de manifest l’atmosfera d’odi fratricida que va estar darrera d’uns crims que no tenien res a veure amb la lluita en el front i sí molt amb una dinàmica d’odi, rancúnia i venjança a la rereguarda amb els assassinats corresponents, ja què solament es poden qualificar d’aquesta manera.

Una altra obra destacable és “La columna de la muerte”, de Gonzalo Cebrián Vázquez, sobre els esdeveniments a Badajoz, que il·lustra sobre la massacre duta a terme a la ciutat esmentada durant el mes d’agost del 1936, i que no va tenir res a veure amb els fets militars. En la matança corresponent ballen les xifres, però una majoria d’autors es situen entorn de les 4000 víctimes.

“El holocausto espanyol”, de Paul Preston, és una altra obra molt interessant en la qual s’examina la repressió en els dos bàndols enfrontats, que va tenir com a conseqüència que en la guerra 1936-1939 va morir més gent a la rereguarda que al front.

En tot cas, la història de la repressió durant la guerra civil a Extremadura podria explicar el silenci que sobre aquests fets esdevé en aquesta regió espanyola, en una altra època, massa llunyana, molt combativa i reivindicadora, la qual cosa contrasta bastant amb els temps actuals des que va començar la transició.

En aquesta llei té interès destacar especialment l’exposició de motius, alguns textos de la qual es transcriuen a continuació, atès que fan referència, d’una manera molt ben explicitada, al que ha estat l’oblit de les víctimes i el silenci còmplice de fins i tot partits i organitzacions democràtiques i d’esquerra, en el context d’una pretesa conciliació nacional. Així:

“Las bases históricas y jurídico-políticas.–Como es bien sabido, primero a raíz del golpe militar contrario al gobierno legítimo de la II República que se produjo el 17 de julio de 1936, más tarde a causa de la guerra civil y, finalmente, debido a la represión de una magnitud extraordinaria puesta en marcha por el «Nuevo Estado» franquista terminaron siendo miles los extremeños y extremeñas que perdieron la vida o sufrieron daños, económicos o materiales, por razón de la política represiva muy dura que se aplicó en los tiempos de la guerra y la posguerra.

Pero merece reseñarse que, debiendo ser objeto de una consideración igual todas las víctimas, algunas personas represaliadas fueron ya objeto de toda clase de homenajes y actos de exaltación de su recuerdo y de su memoria, mientras otras, la inmensa mayoría, quedaron sumidas de una forma intencionada en el olvido más profundo. Una realidad que ha impedido hasta el momento conocer no solo las circunstancias en que perdieron la vida miles de extremeños y extremeñas sino el lugar donde se hallan los restos de un número incontable de personas desaparecidas, fruto de lo cual ha sido también la imposibilidad para sus familiares de darles una sepultura digna.

Además, las políticas destinadas a mantener a las personas represaliadas en un olvido absoluto se extendieron hasta el final de la dictadura. Y ello, pese a la aprobación y puesta en vigor por las personas representantes de los países vencedores en la II Guerra Mundial y organismos tan prestigiosos como la ONU de varias disposiciones en sentido contrario. Desde el «Acuerdo de Londres» firmado el 8 de agosto de 1945, que fijó el concepto de «Crímenes contra la Humanidad» (Artículo 6, Apartado C), hasta la Resolución 96 (I) aprobada por la Asamblea General de Naciones Unidas el 11 de diciembre de 1946 que definía el «crimen de genocidio», la Resolución 39 (I) de las mismas Naciones Unidas (12, diciembre, 1946) donde se condenaba al Franquismo por juzgársele no solo un sistema político ilegal e ilegítimo, con su origen en una rebelión militar y una guerra civil, sino también como un régimen de naturaleza y orientación inequívocamente fascistas; o un poco más tarde, a finales de 1948, la Resolución 260.ª (III) que finalmente haría posible, andando el tiempo, la aprobación y puesta en vigor, en 1970, de la «Convención para la Prevención y Sanción del Delito de Genocidio».

Ninguna de estas resoluciones fue aceptada y, en consecuencia, puesta en vigor por las autoridades del Franquismo. Y, más tarde, el tratamiento dado por las instituciones públicas a la cuestión de las personas represaliadas por motivos políticos, singularmente al problema de las fosas comunes, tampoco iba a modificarse de una forma significativa en los años de la transición política y el período democrático hasta la aprobación de la Ley de Memoria Histórica.

De hecho, la Ley 46/1977, de 15 de octubre, la llamada «Ley de Amnistía» declaraba extinguidas todas las responsabilidades penales en que hubiera podido incurrirse por las vejaciones, detenciones y asesinatos llevados a cabo durante el régimen franquista, a la vez que hacía imposible la apertura de procedimiento legal alguno sobre cualquier violación de los derechos humanos. Así, fruto del «pacto de silencio» acordado, tanto la recuperación de la memoria y la dignidad de las personas represaliadas como la localización y exhumación de las fosas comunes debieron realizarse en todas partes, durante los años ochenta y noventa, solo por familiares y personas allegadas de las víctimas, con el apoyo, en alguna ocasión, de partidos políticos y sindicatos de izquierda.

Las políticas públicas en materia de crímenes contra la humanidad, genocidio y violación de los derechos humanos tampoco sufrieron en España cambio alguno significativo tras la incorporación de estos delitos a los estatutos del Tribunal Internacional para Yugoslavia (1993) y Ruanda (1994) o la creación de la Corte Penal Internacional (1998), que ya caracterizaban a los asesinatos y las desapariciones forzosas habidos en los años de la guerra civil y el régimen franquista como unos delitos imprescriptibles.

Y cuando a principios de este siglo, de un lado se intensificó el movimiento familiar y asociativo tendente a reponer la memoria de las personas represaliadas y, de otro, se reactivaron las exhumaciones de fosas por particulares el Estado decidió intervenir en el asunto. De esta forma, la Ley 52/2007 de «Memoria Histórica» constituyó un verdadero hito jurídico en lo tocante al reconocimiento de derechos para todos aquellos hombres y mujeres de nuestro país, entre ellos miles de extremeños y extremeñas, que no habían logrado aún resarcimiento alguno de los daños tan cuantiosos sufridos en sus personas o bienes durante la guerra civil y la dictadura. Porque en su texto se fijaron los derechos a la recuperación de la memoria y la reparación moral de las víctimas, de todas las víctimas, así como a la recepción de algunas prestaciones económicas, la eliminación de toda clase de símbolos ligados al Franquismo o el libre acceso a los fondos documentales con información histórica sobre el asunto que pudieran conservarse en los archivos. Y ello, a la vez que se obligaba a las administraciones públicas a colaborar en las labores tendentes a la localización, recuperación y, si fuera posible, la identificación personal de las personas desaparecidas.

Sin embargo, primero la aplicación al desarrollo de la Ley 52/2007 de unos recursos económicos limitados y, más tarde, incluso una falta completa de atención BOLETÍN OFICIAL DEL ESTADO Núm. 38 Miércoles 13 de febrero de 2019 Sec. I. Pág. 13205 cve: BOE-A-2019-1936 Verificable en http://www.boe.es presupuestaria, explican que los efectos beneficiosos de esta norma jurídica hayan sido escasos. Y que, pese al avance representado por la puesta en vigor del «Protocolo de actuación en las exhumaciones de fosas» (2011), todavía sean numerosas las labores pendientes en orden a la recuperación efectiva de la Memoria Histórica, tanto en el conjunto de la geografía nacional como, de manera particular, en la Comunidad Autónoma extremeña.

La cuestión de la Memoria Histórica en Extremadura.–Es bien sabido que a partir del 18 de julio de 1936 se vivieron en Extremadura, no tanto los hechos violentos propios de una guerra, como las manifestaciones propias de un largo y brutal proceso represivo que acarreó la muerte de miles de personas. Y a estos deben añadirse aquellas personas condenadas a penas de prisión, la ejecución de trabajos forzados, el pago de sanciones económicas, el sufrimiento de toda clase de vejaciones y tratos despectivos e, incluso, el sometimiento a una deshumanización total y el olvido más profundo durante mucho tiempo.

De unas y otras víctimas, sobre todo las personas enterradas en fosas comunes, comenzaron a recuperarse por algunas familias y personas allegadas su memoria, su dignidad y, lo que era más importante, sus restos óseos poco después de iniciarse en nuestro país la transición política a la democracia. Más tarde, en las dos décadas siguientes, tuvo lugar una ralentización de las inhumaciones, hasta principios de este siglo XXI en que se retomó la actividad y terminó pasando al primer plano de la agenda política con objeto de dar respuesta a las demandas ciudadanas y las reivindicaciones planteadas por el movimiento asociativo extremeño.

Así, en diciembre del año 2002 se firmaba por la Junta de Extremadura, las diputaciones provinciales de Badajoz y Cáceres y la Universidad un convenio destinado a «promover la recuperación de la Memoria Histórica de Extremadura». Y con posterioridad, desde el inicio de su andadura hasta el momento actual, se firmaron sucesivamente otros convenios que han permitido llevar a cabo una investigación exhaustiva de los hechos relacionados con la muerte, desaparición, cárcel y extorsión económica de miles de extremeños y extremeñas a causa de la guerra civil y la dictadura franquista, especialmente sobre el alcance y los tipos de las prácticas represivas, a la vez que un plan riguroso y sin precedentes de localización y exhumación de fosas comunes.

No obstante, son todavía muchos las personas desaparecidas cuyos restos permanecen enterrados y sin identificar en fosas comunes. Y muy amplias también las cuestiones históricas a investigar si desea esclarecerse la verdad de lo ocurrido en relación con la intensa violencia política que se vivió en el conjunto de la geografía regional. Unas carencias que justifican, de manera harto sobrada, la presente Ley de Memoria Histórica y Democrática de Extremadura.

Por otro lado, cabe señalar que hubo una represión de género basada en la imposición de un único modelo de ser mujer y una única forma de ser madre, la que correspondía con el modelo de familia tradicional que imponía aquel franquismo moralista. En este contexto se produjeron de forma masiva los robos de bebés, que se llevaron a cabo con la colaboración de personas pertenecientes a instituciones religiosas, sanitarias, políticas y judiciales. Así, miles de bebés fueron sustraídos a sus padres y madres en toda España para entregarlos en falsa adopción a través del engaño, la ocultación y la marginación, afectando especialmente a mujeres políticamente significadas, con familia numerosa, con carencias de índole cultural y económica y normalmente de baja posición social. En este sentido, 30.960 niñas y niños fueron robados y entregados a familias que apoyaban al régimen o al Auxilio Social sin que se haya realizado ninguna investigación oficial ni aquellas criaturas hayan podido recuperar su identidad.”

En conseqüència, de conformitat amb l’article 1 d’aquesta llei, que preveu l’objecte d’aquesta:

“Artículo 1. Objeto.

  1. La presente ley tiene por objeto recuperar la memoria histórica en relación con las personas extremeñas que padecieron persecución o violencia por razones políticas, ideológicas, de creencia religiosa, de género o identidad y de orientación sexual durante la Guerra Civil y la Dictadura, restituyendo, reconociendo y rehabilitando la memoria de las que fueron represaliadas en nuestra región.
  2. Asimismo es objeto de esta ley, la regulación de las políticas públicas para la recuperación de la Memoria Histórica de Extremadura en el período que abarca la Segunda República, la Guerra Civil, la Dictadura franquista y la transición a la democracia, hasta la promulgación de la Constitución Española de 1978 en el ámbito de las competencias de la Junta de Extremadura, conforme a lo dispuesto en el vigente Estatuto de Autonomía de la Comunidad Autónoma de Extremadura, que establece como principios rectores la promoción de las condiciones de orden social, político, cultural o económico, para que la libertad y la igualdad de la ciudadanía extremeña, entre sí y con el resto de la ciudadanía española, sean reales y efectivas y el fomento de los valores extremeños y el afianzamiento de su identidad a través de la investigación, desarrollo y difusión de los rasgos sociales, históricos, lingüísticos y culturales de Extremadura.
  3. Igualmente, mediante la presente ley se pretende facilitar el conocimiento y estudio de la represión franquista en sus variadas formas acaecida en Extremadura y reconocer el derecho de la ciudadanía extremeña a la verdad, la justicia y la reparación; así como la protección, conservación y difusión de la Memoria Histórica y Democrática como patrimonio histórico y cultural de toda la población extremeña.
  4. Establecer el derecho de las personas descendientes directas de las víctimas de la represión que así lo soliciten, a exhumar a sus familiares y darles una sepultura digna, incluyendo todas las actividades de indagación, localización e identificación de las personas desaparecidas y cuyo paradero se ignore. Lo previsto en este párrafo se aplicará respecto de las asociaciones memorialistas y agrupaciones de familiares que, sin ánimo de lucro, incluyan el desarrollo de tales actividades entre sus fines.”

Atès l’interès d’aquesta norma, que té una importància especial per a la consciència col.lectiva d’Exremadura, s’adjunta el link de la llei per a la seva millor consulta.

Carles Serrano Núñez

President de Fòrum d’Advocacia de la Generalitat

Llei memòria històrica Extremadura

 


COMISSIÓ ASSESSORA DEL II PLA DE DRETS HUMANS

Al BOE núm. 19, de 22 de gener de 2019, ha estat publicada l’Ordre PCI/26/2019, de 21 de gener, per la qual es crea la Comissió Assessora del II Pla de Drets Humans. El seu objectiu és l’elaboració i el seguiment del II Pla de Drets Humans (2019-2023), en qualitat d’òrgan col.legiat, entre els membres del qual figura un vocal a proposta de les organitzacions no governamentals dedicades a la defensa i la promoció dels drets humans.

La tasca que s’ha de dur a terme en aquesta comissió es basa en la Declaració Universal dels Drets Humans i en els instruments i les resolucions de l’ONU i d’altres organitzacions internacionals per a la protecció i defensa efectiva d’aquests drets.  L’activitat corresponent s’inspira en el principi d’igualtat, no discriminació i integració de les persones, així com també en el principi de pretecció, defensa i garantia dels drets.

S’adjunta a continuació la disposició de creació d’aquesta comissió.

Comissió Assessora del II Pla de Drets Humans

 


ESTRATÈGIA DE LA UNIÓ EUROPEA PER A LA JOVENTUT 2019-2017

Al DOUE C456, de 18 de desembre de 2018, ha estat publicada la Resolució del Consell de la Unió Europea (UE) i els Representants dels Governs dels Estats membres, reunits en el Consell, sobre un marc per a la cooperació europea en l’àmbit de la joventut: Estratègia de la UE per a la joventut 2019-2027.

L’objectiu que es persegueix amb aquesta Resolució és establir una estratègia per a la joventut a la UE per al període 2019-2027, que sigui capaç d’abordar els reptes als que s’estan enfrontant els joves a tota Europa, donar-los una resposta comuna i coherent de la UE i complementar els treballs i les iniciatives dels estats membres. Es reconeix així que:

  • La joventut té un paper específic a la societat i s’enfronta a reptes específics.
  • Es necessària una estratègia de la UE per a la joventut 2019-2027.
  • Les metes de la joventut europea proporcionen una visió per a Europa.

Quant al que afecta als DRETS HUMANS, dins els principis rectors pels quals s’ha de regir la política de la joventut europea i totes les accions que siguin empreses en el marc de l’Estratègia que ens ocupa, es troba el de:

Igualdad y no discriminación: luchar contra todas las formas de discriminación y promover la igualdad de género, reconocer que los jóvenes corren el riesgo de sufrir múltiples formas de discriminación, en particular discriminación por motivos de edad, y respetar los principios que se reconocen, por ejemplo, en los artículos 21 y 23 de la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea.”

A partir de tot això, cobra un interès especial involucrar els joves per a un bon funcionament de la democràcia i per a la societat en general, propiciant i promocionant la seva participació. En aquest sentit, involucrar la joventut es considera que ha de ser la pedra angular de la futura cooperació europea en matèria de política de joventut de la UE. El text es complementa amb un interessant annex sobre el diàleg de la UE amb la joventut.

S’adjunta a continuació el link d’aquesta Resolució.

Estratègia UE per a la joventut 2019-2027

 


EN RELACIÓ ALS 70 ANYS DE LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS: ARTICLE DE FERRAN ARMENGOL FERRER

La Secció de Drets Humans informa de què en ocasió de la commemoració enguany del 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, s’ha publicat al blog de la Revista Catalana de Dret Públic, en data 12 de desembre de 2018, un molt interessant article, breu i concís, però també molt complert alhora, de Ferran Armengol Ferrer, professor associat de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals de la Universitat de Barcelona, article la lectura del qual la Secció de Drets Humans de Fòrum d’Advocacia de la Generalitat recomana especialment.

Article 70è aniversari DUDH

 


SOBRE EL CONTINGUT IL.LICIT EN LÍNIA

La SECCIÓ DE DRETS HUMANS posa a disposició del públic el dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu sobre la comunicació de la Comissió al Parlament Europeu, al Consell, al Comitè Econòmic i Social Europeu i al Comitè de les Regions – Lluita contra el contingut il·lícit en línia – Cap a una major responsabilització de les plataformes en línia, publicat al DOUE de 6.7.2018, que aborda el problema de la presència dels continguts il·lícits en les plataformes en línia.

Lluita contra el contingut il.lícit en línia

 


EMPODERAMENT DE LA DONA EN L’ERA DIGITAL

La SECCIÓ DE DRETS HUMANS us informa que al DOUE C66/44, de 21.2.2018, s’ha publicat una Resolució del Parlament Europeu, de 28.4.2016, sobre la igualtat de gènere i l’empoderament de la dona en l’era digital, a partir de la constatació de la greu desigualtat que es produeix entre els homes i les dones en el sector de les TIC.

achievement-agreement-arms-1068523

L’esmentada Resolució, amb la finalitat de promoure la plena integració i participació de les dones a la societat de la informació, efectua una sèrie de recomanacions des de diferents àmbits, tals com la participació política, el mercat laboral, la educació i la formació, entre altres.

 

 

Per consultar la Resolució, cliqueu: Igualtat de gènere i empoderament de la dona

 


PROPOSTA DE CREACIÓ DE LA “SECCIÓ DE DRETS HUMANS” DE FÒRUM D’ADVOCACIA DE LA GENERALITAT, I JUSTIFICACIÓ CORRESPONENT

Qui signa aquest document, en la seva condició de membre de Fòrum d’Advocacia de la Generalitat, exposa:

  1. Que d’acord amb l’article 12.4 dels estatuts de “Fòrum d’Advocacia de la Generalitat”:

Per a la millor implementació de les activitats de projecció social de “Fòrum d’Advocacia de la Generalitat” la junta directiva pot crear seccions especialitzades per matèries d’interès de “Fòrum d’Advocacia de la Generalitat”  o per branques del dret, de les quals s’ocuparan els membres de “Fòrum d’Advocacia de la Generalitat” que voluntàriament s’hi adhereixin. Qualsevol membre de “Fòrum d’Advocacia de la Generalitat” pot proposar de manera justificada la creació de seccions.”

  1. Que en relació amb el punt anterior, cal atendre també al que preveu l’article 1.2 dels estatuts, el qual, entre d’altres matèries, s’ocupa del relatiu a l’activitat pública de l’entitat. Segons aquest article:

 “Fòrum d’Advocacia de la Generalitat” participa en la societat catalana i en la vida pública i administrativa, i es relaciona amb d’altres subjectes, públics o privats, per tal d’aconseguir les finalitats i els objectius relacionats a l’article 3, a més de tots aquells altres que en coincideixen o se’n relacionen, amb subjecció plena als principis i els valors establerts a l’article 2. Aquests principis i valors, així com els que deriven del preàmbul, han de ser utilitzats com a criteris d’interpretació d’aquests estatuts i de la procedència de l’actuació dels òrgans de “Fòrum d’Advocacia de la Generalitat” i dels seus membres.”

  1. Que en relació amb el que diu l’article1.2 citat, cal recordar també l’article 2 dels estatuts, referit a “valors i principis” a atendre per l’entitat. Entre aquests, l’apartat 3.b) estableix que el valor de justícia s’articula en una sèrie de principis, entre els quals figura la igualtat, entesa com a equiparació efectiva entre dones i homes i especial atenció respecte dels col·lectius més desafavorits o vulnerables de la societat.

Entre aquests col·lectius, més desafavorits o vulnerables de la societat, tenim les dones maltractades, els nens, les persones grans, el col·lectiu LGTBI i els animals.

  1. Per altra part, l’article 3 dels estatuts, tracta de les finalitats i els objectius de Fòrum d’Advocacia de la Generalitat, entre els quals, l’apartat 1.l) preveu:

 “Contribuir a la conducta ètica i a l’elevació moral, al respecte dels drets humans i dels drets civils, a la convivència sana i respectuosa i a la transparència de la vida pública administrativa i social, mitjançant la projecció adient i necessària de “Fòrum d’Advocacia de la Generalitat” a la societat.”

En relació amb tot això, es proposa la creació, a Fòrum d’Advocacia de la Generalitat, d’una SECCIÓ DE DRETS HUMANS

Quant a la justificació per dur a terme tal cosa, s’ha de destacar el següent:

Primer. L’existència d’una secció relativa als DRETS HUMANS és del tot necessària en Fòrum d’Advocacia de la Generalitat, ateses les finalitats i els objectius de l’entitat. A més:

Cal recordar, en primer lloc, que es reconeix en  l’article 23 de la Declaració Universal de Drets Humans  que “tota persona té dret a fundar sindicats i a sindicar-se per a la defensa dels seus interessos”. A més, tal i com preveu la OIT la llibertat sindicala més de ser un dret permet als treballadors i empresaris unir-se per protegir millor, no solament, els seus propis interessos econòmics, sinó també les serves llibertats civils com el dret a la vida, a la seguretat, a la integritat i a la llibertat personal i col·lectiva. Aquest principi, element integrador de la democràcia, és fonamental per a fer realitat tots els altres principis i drets fonamentals en l’àmbit laboral”.

Segon. Que el context internacional, europeu i estatal actual està posant de manifest diversos perills que amenacen amb una regressió en la implementació efectiva del respecte dels drets humans en tots els àmbits i per a totes les persones, amb independència de la seva ideologia, raça, edat i condició econòmica i social.

Tercer. Que les amenaces indicades tenen un efecte especialment intens i indesitjat sobre les persones que són les víctimes més fràgils i exposades a situacions totalment contràries a la dignitat humana, com és el cas dels nens, les dones immigrades, les persones grans, etc.

CONCLUSIÓ

Per tot el que ha estat exposat, quedaria justificada la creació d’una SECCIÓ DE DRETS HUMANS, amb l’objectiu de què les persones associades a Fòrum d’Advocacia de la Generalitat que ho desitgin puguin canalitzar a través de la mateixa iniciatives diverses de tipus jurídic legal, doctrinal i informativa, educativa i social en relació amb les diverses qüestions que puguin afectar a la matèria indicada.

23 d’abril del 2018

Aranzazu Colom

Advocada de la Generalitat

%d bloggers like this: